| |
| La religió als centres: dret o imposició? |
|
|
Ens trobem en un moment crucial en tot allò que afecta a la concreció del model educatiu que volem definir de cara al nostre futur, amb tota la importància i transcendència que aquest fet suposa per al nostre present i futur. I dins d’aquest model, i e l’actual procés de tramitació parlamentària de la LOE, juga un paper fonamental el tractament que la religió o les religions deuen tenir dintre del nostre sistema educatiu. A l’hora d’abordar aquest fet ens trobem amb postures contraposades i quan no clarament enfrontades a l’hora de definir el model que cal seguir.
Per una banda es troba el sector que aposta per mantenir el status quo actual que es deriva dels acords subscrits entre la Santa Seu i l’Estat Espanyol en una situació i context socio-polític que no té res a veure en l’actual. Des d’aquesta opció s’entén que mares i pares tenen dret a elegir el model educatiu que volen per als seus fills i filles, i a la lliure elecció de centre en funció d’aquest mateix dret, exigint l’augment de concerts per a garantir-ne aquest dret. Es tracta d’una concepció clientelista i mercantilista de l’educació, on el client té dret a exigir una educació i uns serveis a la carta, en funció dels seus interessos o necessitats.
Per altra banda es troben els qui pensem que l’educació és un servei públic, que ha de ser igual per a tota la ciutadania, i que deu jugar un paper democratitzador i integrador, sense exclusions per raó de raça. sexe, religió, procedència social... en la línia del que prescriu el nostre ordenament constitucional i la declaració universal dels Drets Humans. Axí doncs, mares i pares, com a usuaris d’un servei públic, tenen dret a exigir una educació de qualitat i els poders públics tenen l’obligació de complir-ho i de compensar les desigualtats que impedeixen que la igualtat d’oportunitats siga quelcom més que una bonica declaració d’intencions. Des d’aquesta concepció entenem que els concerts no haurien d’existir o haurien d’anar desapareguent progressivament, donat que a l’escola pública és l’escola de totes i tots, que no fa negoci en quelcom tan important com l’educació, i en ella no es discrimina ni s’exclou ningú, la selecció del professorat i alumnat es fa sota els principis d’igualtat, dret, mèrit i capacitat, cosa que òbviament no podem dir dels centres concertats. El fet de que en aquestos centres es seleccione l’alumnat o s’excloga als qui no combreguen amb el seu ideari (normalment religiós) es pot considerar com aconstitucional en la mesura en que amb els diners de tots s’exclou per raons de religió o procedència social.
Pel que respecta al tema de la religió, la situació encara és més greu si cap. L’adoctrinament moral o religiós és quelcom que pertany sens dubte a l’àmbit privatiu de les persones. El fet d’impartir religió catòlica als centres suposa una clara discriminació cap als qui tenen d’altres creences al no poder gaudir d’aquest dret en igualtat de condicions, al temps que es potencia un ensenyament no científic, basat en creences i dogmes, que res tenen a veure amb l’ensenyament racional i científic que l’escola ha de transmetre. Demanar que la religió siga avaluable i amb plena validesa curricular ratlla el major dels absurdes: si un metge suspén anatomia no pot exercir, axí doncs, si un catòlic no aprova religió... què passa? com hom pot avaluar les creences i dogmes? Però anant una passa encara més enllà, hom pretén que els qui no volen donar religió tinguen una alternativa també avaluable. En definitiva es tracta d’“obligar” als qui no opten per la religió a que estiguen també obligats a romandre al centre i a “estudiar” no es sap massa bé el que, per a evitar que l’alumnat comence a fugir massivament de les classes de religió. I arribats a aquest punt resulta evident que la religió passa de ser un dret a ser una imposició. Amb aquestes postures absolutament allunyades del respecte i del sentit comú tant sols es pot aconseguir que cada cop més persones s’allunyen d’una Esglèsia ultramontana i fonamentalista, que no dubta en imposar els seus interessos econòmics i ideològics per damunt dels drets dels altres, oblidant la seva pròpia essència d’institució al servei dels més desafavorits i necessitats en la més pura tradició evangèlica i cristiana. Tal vegada siga per fets com aquest que les esglésies i seminaris es troben cada vegada més buits... l’Esglèsia té la paraula.
|
| |
|
|
|
